Autor Cinema, teatre i televisió
4 març 2014 a 17:30

Crítica cinematogràfica: 12 anys d’esclavitud

2 Flares 2 Flares ×

12 anys d'esclavitud

@ainamarcobal

BIOPIC DRAMÀTIC. Estrena: 13 de desembre de 2013. Dirigida per: Steve McQueen. Guió: John Ridley, basant-se en l’autobiografia de Solomon Northup. Producció: Brad Pitt, Dede Gardner, Anthony Katagas, Jeremy Kleiner, Bill Pohlad, Arnon Milchan i Steve McQueen. Repartiment: Chiwetel Eijofor, Michael Fassbender, Benedict Cumberbatch, Paul Dano, Paul Giamatti, Lupita Nyong’o, Sarah Paulson, Brad Pitt, Alfred Woodard, Garret Dillahunt i Scoot McNairy.

Guanyadora de tres Oscar a Millor Pel·lícula, Millor Actriu Secundària per a Lupita Nyong’o i Millor Guió Adaptat. També ha estat nominada en les categories de Millor Actor Principal, Actor Secundari, Vestuari, Director, Edició i Disseny de Producció. Als Globus d’Or es va endur el guardó a Millor Pel·lícula Dramàtica i als BAFTA a Millor Pel·lícula i Millor Actor Principal per a Chiwetel Ejiofor.

Dues dècades abans de la Guerra Civil americana, el Solomon Northup, un home lliure de raça negra que viu a Nova York, serà segrestat i venut com a esclau. Durant aquests 12 anys d’esclavitud coneixerà què és la crueltat i haurà de lluitar per conservar la seva vida i la dignitat.

El film s’ha endut tres de les estatuetes més aclamades dels Oscar, premiant la interpretació, el guió i tot el conjunt fílmic. Tot i que en d’altres categories també es podria haver endut altres guardons, la competència estava ben renyida.

La temàtica de l’esclavatge és de per si dura, però McQueen s’assegura que els espectadors surtin de les sales de cinema amb un mal sabor de boca, accentuant la cruesa a través de la forma de mostrar les relacions entre personatges i les accions tan insensibles com violentes. L’escena en què la Patsy (Lupita Nyong’o) és fuetejada no es deixa res a la imaginació de l’espectador. El pla proper a la seva esquena, a les ferides i les llàgrimes fan esgarrifar.

Tot i que el tema s’ha tractat en nombroses ocasions al cinema, el director insisteix en com mostrar-ho i dóna un pas més incidint en transmetre a l’espectador el patiment i dolor. Aquests sentiments es transmeten gràcies a les interpretacions, però visualment el film pren una dimensió diferencial respecte de la resta de films sobre esclavatge: la fotografia i els plans estan calculats al mil·límetre. Els colors i la llum són essencials en el cinema per reforçar el missatge transmès, i en aquest cas el director opta per aprofitar l’ambientació al seu favor, sobretot amb el paisatge com un personatge més que tortura a través de l’ambient, la calor i l’horitzó infinit. Els escenaris estan exquisidament aconseguits, per fer paleses les condicions de vida dels esclaus.

Un altre dels grans encerts de la pel·lícula és la música, amb notes ben emotives que accentuen el sentimentalisme. Hagués estat fàcil caure en el recurs del gospel, però s’ha sabut dosificar. És per això, que quan en Solomon canta a ple pit amb la resta d’esclaus, l’espectador arriba a connectar amb la situació i entén fins a quin punt l’ésser humà arriba a la desesperació i s’acull als braços de les altres persones.

I, finalment, la clau de l’èxit: els actors. Els tres principals han estat nominats, però només Nyong’o se l’ha endut.  Eijofor fa un treball interpretatiu esplèndid, tot i que en alguns casos cau en l’exageració. El suport dels dos actors secundaris, Fassbender i Nyong’o, dóna volada a la interpretació principal i assenta unes bases que impulsen la comprensió del context i la situació social. Altres personatges que no tenen tanta presència, com el de Cumberbatch, Dano o Paulson, aporten diferents visions sobre el tema. La nota negativa és el personatge de Brad Pitt. Des del primer minut que surt en pantalla ja s’intueix que tindrà un paper de salvador, però és d’una manera tan exagerada que sembla un engany de cara a l’espectador, posat només per fer un paper fugaç, però clau. El fet de ser productor ha pogut influenciar aquesta (mala) decisió d’encarar d’aquesta manera el personatge.

El film és mereixedor dels tres premis aconseguits i se’n podria haver endut més si no fos per la competència en les nominacions. Remarcable paper dels personatges, la música i la fotografia.

2 Flares Twitter 2 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 2 Flares ×