Autor Cinema, teatre i televisió
31 desembre 2013 a 17:00

Crítica cinematogràfica: Los últimos días

2 Flares 2 Flares ×

los ultimos dias

@ainamarcobal

THRILLER DE CIÈNCIA-FICCIÓ. Estrena: 27 de març de 2013. Dirigida per: Àlex Pastor i David Pastor. Guió: Àlex Pastor i David Pastor. Repartiment: Quim Gutiérrez, José Coronado, Marta Etura, Leticia Dolera i Iván Massagué.

Es tracta d’un thriller apocalíptic, en el qual les persones no poden sortir al carrer; tothom queda tancat als edificis. El Marc anirà per les clavegueres i edificis de Barcelona per trobar la seva parella, Julia, acompanyat de l’Enrique, el seu cap, qui també busca algú.

El film de moment encara no ha guanyat cap premi, però s’ha de tenir en compte que els premis de les acadèmies de cinema català i espanyol s’entregaran a principis d’any. De moment, es pot dir que la pel·lícula és candidata als Premis Goya en un total de quinze candidatures, entre les quals en destaquen Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Guió Original, Millor Actor Protagonista, Millor Actor de Repartiment i Millor Actriu de Repartiment. També és candidata als Premis Gaudí, tot i que de moment no ho està en cap categoria específica. Aquest divendres, 3 de gener, es donaran a conèixer les nominacions definitives.

L’ESCAC ataca el panorama cinematogràfic estatal amb una aposta amb aires de Hollywood. Amb un tècnica molt treballada i una història frenètica, es fa un salt en la qualitat cinematogràfica estatal amb una proposta marca de la casa. Part del film s’ha gravat als platós del Parc Audiovisual de Terrassa i al mas Can Viver de Torrebonica.

La història té diferents moments i ritmes diferenciats, fent una progressió començant amunt, pujant encara més, però desinflant-se al final.  Sí és veritat que el film és un no parar de fets i accions que se superen constantment, però la resolució final no compensa l’espectador. Amb un final més que vist al cinema, amb una manera de narrar-lo encara més vista al cinema, sembla que doni començament a la història de l’Ash Ketchum de Pokémon.

Però bé, no tot són males notícies, perquè tècnicament està dirigida i plantejada de tal manera que l’espectador entra a la Barcelona post-apocalíptica. Els directors saben com treballar la fotografia amb plans visualment atractius, que no es limiten simplement al pla i contraplà de les converses, sinó que s’arrisquen una mica més. A més, els plans generals exteriors són genials amb una bona dosi d’efectes visuals per recalcar l’estat en què es trobaria la ciutat abandonada.  I quan els directors troben una fórmula que funciona, la repeteixen massa al film, com ara els plans generals grandiloqüents i els de les escales. Els dos personatges no paren de pujar i baixar escales i en veiem cada passa, a cada esglaó. Les el·lipsis d’escales haguessin estat millor.

Però la tècnica en el film destaca a través de dos aspectes: la fotografia i el muntatge. Pel que fa a la primera, compta amb una paleta de colors ben diferenciada per a cada situació: el blau de l’oficina, el marró de l’apocalipsi i el verd final. En el primer cas s’opta per un ambient més fred i distant pel fet d’estar en una oficina treballant. Quan ja saben què passa si surts al carrer, els tons marronosos deixen pas als freds, donant així una imatge més  propera al personatge en un ambient clarament desfavorable. I al final, tot és més clar, no avançarem esdeveniments, només recordeu: Ash Ketchum.

El muntatge també llueix per mèrits propis, perquè al principi de tot recorda enormement a Memento (2000, Christopher Nolan) amb flashbacks i flasforwards que confonen a l’espectador. Tot i que al principi la idea costi d’enganxar amb aquests canvis, es veu recompensada aquesta incertesa amb les peces que van encaixant poc a poc.

El repartiment d’actors es nota que ha estat escollit filant prim, mirant fins el més mínim detall perquè els personatges i l’aspecte de l’actor encaixessin perfectament, així que: objectiu complert. Quim Gutiérrez borda el paper i és molt creïble, fet que agraeix l’espectador per identificar-se amb ell. El personatge del Marc podria ser qualsevol de nosaltres, és molt normal i sense res fora de la realitat. En el cas del personatge de José Coronado està bé perquè serveix de contrapunt; al ser dos personatges tan diferents donen molt de joc. Els secundaris també estan molt ben treballats.

Així, que ara ja sabem com es veuria una Barcelona apocalíptica a través d’aquest film fet amb molt de gust i qualitat cinematogràfica, tot i que amb un final que dividirà la crítica.

2 Flares Twitter 2 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 2 Flares ×