Autor Cinema, teatre i televisió
17 setembre 2013 a 12:45

Crítica cinematogràfica: “Món Petit”

5 Flares 5 Flares ×

Crítica cinematogràfica

Un món petit

 

DOCUMENTAL. Estrena: 15 de març de 2013. Dirigit per: Marcel Barrena. Guió: Marcel Barrena, Víctor Correal i Adrià Cuatrecases. Repartiment: Albert Casals i Anna Socías.

L’Albert és un noi que està decidit a viatjar arreu del món sense diners, només amb la cadira de rodes. Aquest viatge el farà amb l’Anna, la seva parella, i s’han proposat arribar al punt més llunyà de casa seva. Entre peripècies i aventures, aquesta bonica història avançarà desafiant qualsevol obstacle.

Ha estat seleccionada a 17 festivals internacionals de cinema. Guanyadora a Millor documental al Boulder International Film fest i present a la Selecció oficial al Palm Springs Film Festival de Los Angeles.

Un documental, una aventura, una biografia i un viatge. Aquest film és la fusió de diferents ingredients que fan que la història atrapi l’espectador des del primer moment en què es planteja un repte d’una magnitud tan gran. Amb una fotografia i una música tan cuidada i un disseny artístic impecable, la pel·lícula transmet emoció i proximitat. Tot es presenta de manera normal, sense filtres ni actuacions. La naturalitat de les persones veient tal com són, des de l’Albert fins a algú qui l’ajuda, és un canal perfecte per connectar amb l’espectador: nosaltres podríem ser els qui rebin un noi a casa nostra, un aventurer.

El creixement personal de l’Albert van en concordança amb el viatge que va emprenent. El testimoni de les persones que el coneixen ajuda a traçar una idea clara de qui és, com és i què fa. Permet veure més enllà de la cadira de rodes, de la qual ell en diu: “la cadira de rodes és com portar ulleres o anar vestit diferent; és una tonteria”. Veure com un noi en cadira de rodes pot aconseguir les fites que es proposa, i més un viatge tan llarg és impressionant.

La imatge i la música estan molt cuidats, sempre respectant el fet que hi ha parts que estan gravades amb una càmera domèstica. L’Albert i l’Anna es mostren naturals davant la càmera, com si fos un material que ningú més veurà i això és un punt a favor cap a l’espectador. Els moments límit i de confusió fan que qui ho veu es preocupi i empatitza molt amb els joves.

En definitiva, un film amb una història molt ben ordenada i explicada des de diferents punts de vista i sempre mantenint un esperit de naturalitat i nitidesa que transmet un missatge molt positiu. Tal com diu l’Albert: “No penso en el futur. Sóc feliç, sé què em fa feliç. No necessito saber res més”.

 

5 Flares Twitter 2 Facebook 3 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 5 Flares ×